A l'article "Miralls que despullen", Inés Cornelles parla de la meva peça

¿Dónde estoy cuando soy dos?:

"L'actriu principal mou el cos al ritme de la música en directe d'una pianista. El piano marca el ritme de la seva vida. La protagonista és un titella que no s'atura.

Les de la nena. Les d'anar al despatx. Les d'anar per casa. Les sabates són clau a l'escenografia. Retraten els rols que amaguem les dones, malgrat ser una única persona. L'humor i la passió dels moviments escanegen la bogeria tan immensa que pot arribar a ser la quotidianitat. La coreògrafa segueix el ritme del piano, que vindria a ser el de la casa, la feina, els fills i, així, sense parar. La llista de tasques no té final. Descobrim que té casa, té fills, té company, té feina però si li demanen què fa ella diu: "Jo, res". L'actuació té moments tan atabalats o divertits com la voràgine del dia a dia.

Penso en les moltes dones que s'identificarien en la performance fins al moll de l'ós però que no hi són entre el públic perquè com la ballarina han de rentar, cuinar, comprar, preparar, començar... La ironia i el temps, com a la vida, sempre estan presents.

A ¿Dónde estoy cuando soy dos? intueixo que l'actriu principal s'està autoretratant. Es desprèn massa veritat com per fer pur teatre. Però no la veig a ella perquè soc jo. Ets tu. Totes les dones ens convertim, com a mínim, en dues."