El meu nom

El meu nom

A partir d’avui em diré Sofia Casero. O millor Sofia Casero Nogueres. Així puc omplir totes les caselles dels formularis.

Per què?

Perquè estic farta de que em demanin d’on sóc.

Importa tant el lloc on he nascut, on he crescut? És diferent d’on he estudiat, i també d’on he parit el meus fill i la meva filla. Sóc tan d’allà com d’aquí.

Sóc dels llocs que m’estan parint a mi, la meva mare, la meva família, l’educació, les amistats, les històries que he llegit, les terres que he trepitjat. La meva identitat no neix d’un territori. És plural, i sempre canviarà. Tal i com diu Nancy Huston*, “El jo és una ficció.” Una ficció molt real, però una ficció.

Ara podria dir que sóc de Barcelona, perquè l’estimo, hi treballo, hi porto els meus fills a l’escola, hi pago els meus impostos. Sóc de Barcelona perquè hi respiro. La respiro cada dia; Barcelona és una de les parts que constitueixen, construeixen la que sóc.

A part de la pregunta “però tu, d’on ets?” (com si fos una cosa sospitosa), hi ha una altra cosa que em recorda sempre que per a algunes persones no sóc d’aquí: no tinc dret a votar. A res. No puc votar a les municipals ni d’on he nascut, ni d’on visc actualment. No sóc part de la “polis” (la ciutat grega), no puc participar politicament, d’alguna manera no sóc. No pertanyo.

Això ha de canviar, aquí i allà. Per a tota la gent que viu a un lloc i ha nascut a un altre.

Doncs si us plau, deixeu de preguntar-me d’on sóc. Interesseu-vos per qui sóc i qué faig; tots i totes sóm les histories que han travessat el nostre cos i les accions que emprenem.

*N.Huston, “la especie fabuladora”. Traducció de Noemí Sobregués, Ed. Galaxia Gutenberg.

Gola del Ter, 25/12/19, ©S.Kasser